Entre els llibres que tinc preparats per aquest estiu, hi ha un que el gaudiré de manera especial, i és Pa, molla i crosta de l'Assumpta Montellà de Pagès editors. He tingut l'oportunitat d'escoltar-la en la presentació del seu llibre La Maternitat d'Elna, convidada per l'Associació de Dones "Les Set Valls" de Cervià de les Garrigues, i l'Assumta té el maravellós do d'explicar fragments de la nostra història d'una forma senzilla, amb sentiments, emoció, no propis d'historiadores/rs convencionals.
"...Les dones de les Garrigues són excepcionals, perquè quan s'integren al relat, malgrat les diferències socials, de procedència, de caràcter...totes s'arrengleren en la seva condició de dones que han viscut una guerra, aportant vivències contrastades, similars o fins i tot contradictòries, però sempre desde l'estrat més baix, la història arran de terra. Però no per aixó meyns valuós, al contrari. Sovint troves l'essència de les coses quan rastreges camins poc perfilats, justament perquè ningú no els trepitja.
Aquestes dones han entès que el seu testimoni pot fer possible una reflexió col.lectiva sobre la memòria sempre oblidada de les dones, condemnades al silenci, i la seva història a la indiferència.
El paisatge garriguenc i la seva història, van trenats, al cap i a la fi, les padrines són com les parets de pedra seca que guarden les oliveres de les Garrigues.
Aixecar una paret de pedra seca no es fa en quatre dies. Primer cal recollir les pedres escampades, com els records, i anar posant d'una a una, com les històries escoltades, aquí una de grossa, ara una de petita, quedant ben quietes, buscant la pedra plana, tot esperant l'aigua, que consolida la paret, com les vivències viscudes, acoblant-se al marge donant vida al matoll que ha brotat d'una esquerda."
...Aquellos canallas que España vendieron al buitre italiano y al cuervo alemán, los guerrilleros del no pasarán ofrecieron su vida con gesto gallardo y sin nunca temor.
Y un dia Durruti, al frente caía luchando en defensa del trabajador. Buenaventura Durruti tu camino hay que seguir, para vivir de rodillas es preferible morir...
María Escobedo de Cervià, és qui canta aquesta cançó de la guerra.Té la veu melodiosa, vellutada, i t'embolcalla de seguida perquè entris en el seu particular túnel del temps.
Us convido a la lectura....
No hay comentarios:
Publicar un comentario